top of page
Buscar

CONTE DE NADAL - CUENTO DE NAVIDAD 2025

  • jppeyro
  • 23 dic 2025
  • 14 Min. de lectura

(La versión traducida del cuento la puedes encontrar al final.)

EL MIRACLE DE LA SENYORETA M



 La Senyoreta M fa cinquanta anys que implora un miracle a la providència. La seva germana, tres anys més gran, havent acomplits els quinze, per nit bona, experimentà l’epifania de Maria Verge  ordenant-li l’ingrés al convent tancat de Les Tereses, per gran satisfacció de sa mare, devota d’aquesta ordre. I la Senyoreta M, llavors nina, l’envejà, perquè tres anys més tard la Verge envià a sa germana una pneumònia que se l’emportà al Cel.

– Per què no a mi? Per què no he rebut, jo, una revelació, un senyal diví? 

I la senyoreta M, cada any, quan s’acosten les festes de Nadal, íntimament, persevera en sa pregària.

- Verge meva que has infantat al Nen Jesús, omple’m de gràcia teva, obra en mi el miracle, nafra’m les mans i els peus, fes-me sagnar el front, o fes que suri caminant sobre les aigües, o que apaivagui la set i la fam d’una gernació. Fes de mi el que vulguis.

 

 Avui, dia de la Santa Nit, La senyoreta M acaba l’endomassa de la vitrina expositor de l’estanc col·locant entre les llumenetes una caixa de puros Farias. Aspira amb delit l’aroma de xocolata calenta que ha fet servir per tapar els forats de dos puros de la caixa barrinats amb un escuradents per deixar-los nets de corc, tal i com feia sempre sa mare amb el tabac defectuós. Satisfeta, contempla la finesa de la restauració convençuda que cap fumador la descobrirà i imagina el moment en que arribat el cremalló a consumir la boleta de xocolata, la Faria escamparà un aroma exòtic, una nota olorosa prou subtil per ser apreciada, però insuficient per descobrir la manipulació.

 

La Senyoreta M mai ha rebut cap queixa de cap client del seu estanc, el número 1 de Ciutat, i s’enorgulleix de no haver retornat mai mercaderia a la central de Tabacalera S.A. des que sa mare li traspassà l’establiment amb la condició que jurés mantenir-se fadrina de per vida. La Senyoreta M jurà i no li ha costat esforç mantenir el jurament. Mai ha estat una dona atractiva ni desitjable. Per a la Senyoreta M la sexualitat és territori ignot que no li mou desig. La Senyoreta M aspira, en secret, transcendir de l’humà al diví i la solitud sempre li ha estat amiga.

 

Visqué amb sa mare fins que, aquesta, morí a l’edat de vuitanta quatre anys, ara en farà sis. La Senyoreta M no té record de son pare que traspassà, quan ella era petita, d’unes febres terciària, digueren, tot i que els símptomes apuntaven a una sífilis. Per contra la Senyoreta M guarda amorosa memòria dels anys en que, a la casa del costat del Forn des Teatre, al carrer Unió, foren tres les inquilines fins que la santa germana en sortí per ingressa al Convent de Les Tereses, a mitjan passeig de La Rambla. Convent que abandonà cinc anys després d'ingressar-hi per ocupar nínxol a la tomba dels M del cementiri de Son Valentí, a tocar de son pare. La virtut sempre al costat del vici. 

 

L’estanc, ara propietat de la Senyoreta M, és herència de la padrina materna. Un regal generós del contrabandista Joan Verga després de conquerir el seu favors sexuals i mantenir-los mig lustre fins que se’n cansà. El local era, i és, perquè ningú l’ha reformat des que l’obrí la padrina, un petit magatzem cantoner del carrer Sant Jaume i la Plaça de les Tortugues, al costat  de la Granja Reus. La Granja està en un edifici de dues plantes de la  plaça al principi del Passeig del Born. A deu passes, direcció llevant, vorejant l’obelisc de la font suportat per quatre tortugues, d’aquí li ve el nom a la plaça, hi ha el Café Bosch i la Banca March, separats pel carrer den Brondo i, orientant-nos cara ponent comença l’Avinguda de Jaume III, que com a sa mare li agradava dir, no tem comparança amb les vies comercials més luxoses de les grans ciutats peninsulars, sia el Passeig de Gràcia de Barcelona, el carrer Serrano de Madrid o, fins i tot, afirmava agosarada, l’Avinguda de Champs-Élysées de París; el “més” de lo “millor”, tot i que ni la senyoreta M ni sa mare havien sortit mai de l’illa, i esparsament s’havien desplaçat  fora vila per assistir al funeral de qualque parent llunyà, perquè de proper no en tenien cap.

 

La senyoreta M, mudada i amb les piules fetes, es prepara per anar a la Missa de Gall. S’encaixa l’escambell sota el braç i fica la mantellina dins el bolsso. Abaixa la persiana del negoci, entra la clau al pany i la fa rodar dues voltes assegurant-se que l’ha ben tancada. Llavors, solemnement, com si anés en processó,  camina pel Passeig del Born cap als jardins de s’Hort del Rei per arribar prest a la Seu i ocupar el seu lloc a la Catedral. Li agrada desplegar l’escambell i seure’s just sota la trona des de on escolta cantar la Sibil.la. Instal·lar-se tal com sa mare les instal·lava de petites a ella i la seva germana la conhorta. Aquesta visió forçadament contra picada ageganta al cantor profeta i en entonar el cant del text Judicci signum el contrast entre l’alçada de la trona i la veu infantil que s’hi projecte crea l’atmosfera ideal per acollir la revelació. La Senyoreta M està convençuda que si hi ha un instant propici al miracle és aquest.    

 

A mig dia ha cuinat, com feia  sempre sa mare, els escaldums de gall d’indi comprat el dia abans a la carnissera del Mercat de l’Olivar. Ahir, també, deixant el mercat, el costum de molts anys fent el mateix recorregut la conduí, pel carrer Sant Miquel, a creuar la Plaça Major, travessar la Plaça den Coll i girant pel carrer de Sans entrà a Can Joan de s’Aigo per comprar-hi dues ensaïmades, segueix comprant-ne dues tot i la mort de sa mare,  i una rajola de xocolate per desfer-la i beure-la en sortir de Matines.

De la xocolateria, adreçà, per recollir l’embotit trufat, la terrina de paté, els ous filats i els marrons glacé de La Pajarita, pels carrer de Sa Plateria i de la Previsió. En arribar a la Plaça de Cort pel carrer Colom s’aturà a  descansar un moment al banc sota el rellotge de l’ajuntament.  Amb golafreria continguda menjà les dues  ensaïmades i ja recuperada baixant les escales del Pas d’en Quint desembocà al carrer Sant Nicolau i entrà a la xarcuteria-bomboneria, on, com cada any, l’empleada li tenia preparada l’encomana. Després, vint metres Sant Nicolau avall, recollí l’assortit de torrons nadalencs, fort i fluix, i una capseta de mantecados de Can Frasquet. Amb això completà el menú tradicional d’aquestes dates.

 

A la Seu, plena de gom a gom, comença La Missa in nocte, concelebrada pel bisbe de Mallorca i mitja dotzena de capellans. Dues dotzenes d’escolanets de tropa uniformats amb vestit de gala i guants blancs, quatre escolans majors portant sengles cirials, dos Àngels cantors de la tonada “que ocurre pastores de nuevo en Belén” i la Sibil.la, que per misteris de la cúria és un nin i no una nina, evolucionen pels voltants de l’Altar Major entre núvols d’encens i atxes incendiades de cera i mel. Olors que recorden a la Senyoreta M les combustions dels seus puros Faria amb aroma de tabac i xocolata. La grandària de la catedral, la reverberació de l’òrgan, els cants i les veus de la coral, exciten la devoció de la Senyoreta M i prega amb més força,  

- Nafra’m les mans i el costat, fes que em sagni el front, o...

 

I arriba el gran moment esperat. Cap a la Senyoreta M caminen en processó fins a l’escala de la trona, dins una fumera gòtica, les dotzenes d’escolanets que acompanyen  la Sibil.la coberta amb el vel lleu porpra, vestida amb túnica llarga i l’espassa, aquella terrible i venjadora arma que separa el be del mal, suspesa amenaçadora entre els palmells del nin profeta.

- Fes que em sagni el front, o que apaivagui la set i la fam d’una multitud –, repetia fervent la Senyoreta M.

La Sibil·la puja l’escala fins ocupar la trona i la Senyoreta M, amb els ulls plens de llàgrimes, reça.

- Omple’m de gràcia teva, obra en mi el miracle; nafra’m les mans i els peus, fes-me sagnar el front, o que suri caminant sobre les aigües, o que apaivagui la set i la fam d’una gernació. Obra en mi el miracle!!!

 

 

I la lletania de la Senyoreta M se fon amb les primeres notes del orgue i la veu del solista de veu blanca ataca el primer vers.

-El Jorn del judici, parrà per qui haurà fet un bon servici.

-Jo, jo l’he fet... jo l’he fet -, crida de pensament la Senyoreta M.

El fervor de l’instant amaga a la Senyoreta M, a ella i a la resta de feligresos, el fet que la Sibil·la passa dificultats per mantenir l’espasa dreta mentre acaba el cant de la primera estrofa, i lentament el mànec li llenega entre els palmells inclinant la fulla, perillosament, més enllà de la barana de la trona.

- Nafrem les mans i el costat, fes que em sagni el front, o fes-me caminar sobre les aigües -. Prega, ignorant, la Senyoreta M.


L'iterludi musical dona temps a la Sibil·la per pensar una esratègia que li salvi la dificultat, però la inexperiència del nin solista el fa dubtar si desfer la posició de les mans en oració que aguanten l’espasa i estrenya-la fermament pel mànec, amb la qual cosa des composaria la figura marcada pel pare tutor, o intentar frenar la caiguda de l’arma agafant-la per la fulla. Ja l’orgue li marca l’inici del cant de la segona estrofa, “A els bons dirà, fills meu veniu” i en escoltar la nota sostinguda que li assenyala l'entrada, la Sibil·la s’atabala just el moment en que la senyoreta M, recollint-se, abaixa el cap invocant:

- Revelem el miracle, Mare santa -. I no s’adona que la fulla de l’espasa venjadora, sota la mirada incrèdula de la resta de feligresos, s'esmuny de les mans del profeta, descriu en l’aire un arc complert i cau colpejant amb força el cap de la Senyoreta M obrint-li una profunda bretxa de la coroneta al front que, a l’instant, comença a sagnar profusament. La Senyoreta M cau a terra al costat de l’espasa i un moment abans de morir, creient que el dolor del tall del sabre és la confirmació de la consumació del miracle, la Senyoreta M exclama, -Els escaldums! -, i expira.    

23 desembre 2025



EL MILAGRO DE LA SEÑORITA M

La Señorita M lleva cincuenta años implorando un milagro a la providencia.

Su hermana, tres años mayor, al cumplir los quince, en Nochebuena, experimentó la epifanía de la Virgen María ordenándole el ingreso en el convento de clausura de las Teresas, con gran satisfacción de su madre, devota de dicha orden. Y la Señorita M, entonces niña, la envidió, porque tres años más tarde la Virgen envió a su hermana una neumonía que se la llevó al Cielo.

—¿Por qué no a mí? ¿Por qué no he recibido yo una revelación, una señal divina?

Y la señorita M, cada año, cuando se acercan las fiestas de Navidad, íntimamente persevera en su plegaria.

—Virgen mía que has dado a luz al Niño Jesús, lléname de gracia, obra en mí el milagro, llaga manos y mis pies, haz que mi frente sangre, o camine sobre las aguas, o sacie el hambre y la sed de una multitud. Dispón de mí como quieras.

 

Hoy, día de la Santa Noche, la señorita M termina de engalanar la vitrina expositora del estanco colocando entre las lucecitas una caja de puros Farias. Aspira con deleite el aroma de chocolate caliente usado para tapar los agujeros de dos puros de la caja perforados con un palillo para dejarlos limpios de carcoma, tal como hacía siempre su madre con el tabaco defectuoso. Satisfecha, contempla la maestría de su restauración convencida de que ningún fumador la descubrirá e imagina el momento en que, al llegar el cigarro a consumir la bolita de chocolate, la Faria desprenderà un aroma exótico, una nota olfativa lo bastante sutil para ser apreciada, pero insuficiente para delatar la manipulación.

 

La Señorita M nunca ha recibido ninguna queja de ningún cliente de su estanco, el número 1 de la ciudad, y se enorgullece de no haber devuelto jamás mercancía a la central de Tabacalera S. A. desde que su madre le traspasó el establecimiento con la condición de que jurara mantenerse soltera de por vida. La Señorita M juró y no le ha supuesto ningún esfuerzo cumplir el juramento. Nunca ha sido una mujer atractiva ni deseable. Para la Señorita M la sexualidad es territorio ignoto que no despierta en ella deseo alguno. La Señorita M aspira, en secreto, a trascender de lo humano a lo divino y la soledad siempre ha sido su amiga.

 

Vivió con su madre hasta que murió a la edad de ochenta y cuatro años, hará ahora seis. La Señorita M no recuerda a su padre, que falleció cuando ella era muy pequeña de unas fiebres tercianas, dijeron, aunque los síntomas apuntaban a una sífilis. En cambio, la Señorita M guarda amorosa memoria de los años en que, en la casa contigua al Forn del Teatre, en la calle Unió, fueron tres las inquilinas hasta que la santa hermana salió de ella para ingresar en el convento de las Teresas, a mitad del paseo de La Rambla. Convento que abandonó cinco años después para ocupar el nicho en la tumba de los M en el cementerio de Son Valentí, junto a su padre. La virtud siempre al lado del vicio.

 

El estanco, ahora propiedad de la Señorita M, es herencia de la abuela materna. Un regalo generoso del contrabandista Joan Verga a la mujer después de conquistar sus favores sexuales y mantenerlos durante medio lustro hasta que se cansó. El local era, y es, porque nadie lo ha reformado desde que lo abrió la abuela, un pequeño almacén esquinado de la calle Sant Jaume y la Plaça de les Tortuguess, junto a la Granja Reus. La Granja está en un edificio de dos plantas de la plaza al inicio del Pasig des Born. A diez pasos, dirección levante, bordeando el obelisco de la fuente sostenido por cuatro tortugas —de ahí el nombre de la plaza—, está el Café Bosch y la Banca March, separados por la calle Brondo; y, orientándonos hacia poniente, arranca la avenida Jaime III, que, como a su madre le gustaba decir, no teme compararse a las vías comerciales más lujosas de las grandes ciudades peninsulares, ya sea el Passeig de Gràcia de Barcelona, la calle Serrano de Madrid o, incluso —afirmaba osada—, la avenida de los Campos Elíseos de París; “lo más” de “lo mejor”, aunque ni la señorita M ni su madre habían salido jamás de la isla y solo esporádicamente se habían desplazado fuera de la ciudad para asistir al funeral de algún pariente lejano, porque de cercanos no les quedaba ninguno.

 

La señorita M, arreglada y repeinada, se prepara para asistir a la Misa del Gallo. Se coloca el escabel bajo el brazo y guarda la mantilla en el bolso. Baja la persiana del negocio, introduce la llave en la cerradura y le da dos vueltas asegurándose de que queda bien cerrada. Luego, solemnemente, como si fuera en procesión, camina por el Passeig des Born hacia los jardines del Hort del Rei para llegar pronto a la Seu y ocupar su lugar en la Catedral. Le gusta desplegar el escabel y sentarse justo bajo el púlpito desde donde escucha cantar a la Sibila. Instalarse tal como su madre las instalaba a ella y a su hermana de pequeñas la reconforta. Esta visión forzosamente contrapicada engrandece al cantor profeta y, al entonar el canto del texto Judicii signum, el contraste entre la altura del púlpito y la voz infantil proyectada crea la atmósfera ideal para recibir la revelación deseada. La Señorita M está convencida de que, si existe un instante propicio para el milagro, es este.

 

A mediodía ha cocinado, como hacía siempre su madre, los escaldums* de pavo comprado el día anterior a la carnicera del Mercat del Olivar. Ayer también, al salir del mercado, la costumbre de muchos años repitiendo el mismo recorrido la condujo por la calle Sant Miguel para cruzar por la Plaça Major, atravesar la Plaça d’en Coll y, girando por la calle de Sans, llegar a Can Joan de s’Aigo para comprar dos ensaimadas —sigue comprando dos pese a la muerte de la madre— y una tableta de chocolate para deshacerla y tomarla al salir de Maitines.

 

Desde la chocolatería se dirigió, para recoger el embutido trufado, la terrina de paté, los huevos hilados y los marrons glacé de La Pajarita, por las calles de la Platería y de la Previsió. Al llegar a la plaza de Cort por la calle Colom se detuvo a descansar un momento en el banco bajo el reloj del ayuntamiento. Con gula contenida se comió las dos ensaimadas y, ya repuesta, bajó las escaleras del Pas d’en Quint, desembocó en la calle San Nicolás y entró en la charcutería-bombonería donde, como cada año, la empleada le tenía preparado el encargo. Después, veinte metros San Nicolás abajo, recogió el surtido de turrones navideños, duro y blando, y una cajita de mantecados de Can Frasquet. Con ello completó el menú tradicional de estas fechas.

 

En la Seu, llena hasta los topes, comienza la Misa in nocte, concelebrada por el obispo de Mallorca y media docena de sacerdotes. Dos docenas de monaguillos de tropa uniformados con traje de gala y guantes blancos, cuatro monaguillos mayores portando sendos ciriales, dos ángeles cantores de la tonada “Qué ocurre, pastores, de nuevo en Belén” y la Sibila —que por misterios de la curia es un niño y no una niña— evolucionan en torno al Altar Mayor entre nubes de incienso y antorchas encendidas de cera y miel. Olores que recuerdan a la Señorita M las combustiones de sus puros Farias con aroma de tabaco y chocolate. La grandiosidad de la catedral, la reverberación del órgano, los cantos y las voces de la coral excitan la devoción de la Señorita M, que reza con más fuerza.

-Hiéreme las manos y el costado, haz que me sangre la frente, o…

Y llega el gran momento tan esperado. Hacia la Señorita M avanzan en procesión hasta la escalera del púlpito, entre nubes de incienso que produce un ambiente gótico, las docenas de monaguillos que acompañan a la Sibila cubierta con el leve velo púrpura, vestida con túnica larga y la espada, aquella terrible y vengadora espada que separa el bien del mal, suspendida amenazadora entre las palmas del niño profeta.

—Haz que me sangre la frente, o que apacigüe la sed y el hambre de una multitud —repetía fervorosa la Señorita M.

La Sibila sube la escalera hasta ocupar el púlpito y la Señorita M, con los ojos llenos de lágrimas, reza.

—Lléname de tu gracia, obra en mí el milagro; hiéreme las manos y los pies, hazme sangrar la frente, o que camine sobre las aguas, o que apacigüe la sed y el hambre de una multitud. ¡Obra en mí el milagro!

Y la letanía de la Señorita M se funde con las primeras notas del órgano y la voz del solista de voz blanca ataca el primer verso cantando.

—El día del Juicio, perdón a quien haya hecho un buen servicio.

—Yo, yo lo he hecho… yo lo he hecho — responde para si la Señorita M.

 

El fervor del instante oculta a la Señorita M, a ella y al resto de los fieles, el hecho de que la Sibila tiene dificultades para mantener la espada erguida mientras termina el canto de la primera estrofa, lentamente el mango se le desliza entre las palmas inclinando la hoja más allá de la barandilla del púlpito.

—Hiéreme las manos y el costado, haz que me sangre la frente, o hazme caminar sobre las aguas —reza, ignorante, la Señorita M.

La inexperiencia del niño solista le hace dudar entre abandonar la posición de manos en oración, que sostienen la espada, y sujetarla con firmeza —con lo que descompondría la figura marcada por el padre tutor—, o intentar frenar la caída del arma apretando con el puño de una mano. Ya el órgano le marca la entrada del canto de la segunda estrofa, “A los buenos dirá, hijos míos, venid”, y al oír la nota sostenida la Sibila abre su caja para inspirar, relaja sus brazos, justo en el momento en que la Señorita M baja la cabeza en recogimiento invocando —Revéleme el milagro, Madre— y no se da cuenta de que la hoja de la espada vengadora, bajo la mirada incrédula del resto de los fieles, escapa de las manos del personaje, describe en el aire un arco completo y cae para golpear con fuerza la cabeza de la Señorita M, abriéndole una profunda brecha desde la coronilla hasta la frente, que al instante comienza a sangrar profusamente. La Señorita M cae al suelo junto a la espada y, un momento antes de morir, creyendo que el dolor del corte del sable era la confirmación de la consumación del milagro, la Señorita M exclama – Los escaldums*!!!! I expira.

 

*Escaldums: estofado de ave mallorquín

 

                                                                                              23 diciembre 2025

 
 
 

Entradas recientes

Ver todo
EL NOM

Naixeràs el dinou de gener de l’any mil nou-cents seixanta a l’illa de Silla, a vint anys de la fi de la guerra civil espanyola i a quinze de l’armistici de la segona guerra mundial. La teva família v

 
 
 
NOSTÀLGIES DE CIGARRETES

Dissabte set de març: dinar sense fum amb nostàlgies de cigarretes. Després de menjar-nos el deliciós conill en ceba de n’Aina amb les patates fregides de na Paquita, les postres escollides de na Jose

 
 
 
CONTE NADAL 2024

INSTITUTUCIÓ ACADÈMIQUE DE SA YENGO I ES PATRIMONI BALEAR   Bienvolgudes i volguts, sosis, sòsies i simpatisans, com cada añ per aquestes...

 
 
 

1 comentario


Eduard Peyro Fuertes
Eduard Peyro Fuertes
30 dic 2025

El conte de Nadal d'aquest any està carregat de nostàlgia, el miracle encara hi és, però fa sentir que el miracle és invisible als temps d'ara, només el lector pot llegir-lo.

Me gusta

© 2026 Josep Pere Peyró.
 

bottom of page