NOSTÀLGIES DE CIGARRETES

Dissabte set de març: dinar sense fum amb nostàlgies de cigarretes.

Després de menjar-nos el deliciós conill en ceba de n’Aina amb les patates fregides de na Paquita, les postres escollides de na Josefa i beure els vins, amb alcohol i sense, que vaig dur, seguirem el protocol que aconsella conversar llargament per digerir viandes i filtrar begudes. L'anfitriona era na Paquita i ens permeté entaular-nos per dinar a les dues i aixecar-nos per l'acomiat a les nou de la nit. Set hores de paraules i riures. I aquí sí, en el meu cas, de nostàlgia de cigarretes, de fum i cendrés plens de llosques de tabac negre i ros. Perquè els aires carregats de fum i fumadors que feien comuns els espais de la meva joventut ajuden l’evocació. Ahir no hi havia fum ni cigarretes, la fragilitat d’uns pulmons sobreexposats no ho permeten, però en qualque moment se’m feu present el seu record, i com una boira inexistent caigué sobre l’oblit i revelà les dunes d’un desert on es confonen els miratges de la memòria mentidera amb la veritat de l'imatge recollida en les fotografies que contemplarem. Com les de l’album de fotos teu, Paquita, on eres tu qui ballava el Xarlot oferint la flor que la ballarina Joana et rebutjà, i no na Margalida March a qui jo recordava. O la del grup de companyes d’institut vestides de cowboys fent una coreografia que jo admirava des de els meus catorze anys enfilats a l’altell del Club Pollença recordant que era n’Aina i no na Josefa, com mostra la fotografia, qui ballava abrigada amb un ponxo mexicà que la meva memòria assignà erròniament a una i no a l’altre.   Perquè així funciona el cervell. Diu Kundera que la memòria també és una forma d’oblit, més subtil, més sibil·lina més emboscada que les malalties neuronals, elles, tràgicament, cremen els calaixos on estotgem aquestes fotografies imaginàries que conformen els records.

I penso que quan miro aquestes fotografies d’ahir - les de una realitat desmanegada per la memòria intrusa, d’uns nosaltres joves, prims i bells, fumant compulsivament,  caminant ufans i superbs, plens de noltros mateixos, cap a un futur desconegut i ple de possibilitats,- deia que penso que quan ens miro joves en el passat, ells també em miren a mi, vell en el present, i em revelen el que he sospitat de sempre: que ja sabien, tot i que ignoraven que ho sabien, que a la sobretaula d’ahir em dirien: “demà jo seré tu”.