Imitant al meu admirat Paul Auster, a anys llum del seu talent, us deixo la meva felicitació: BON NADAL I FELIÇ ANY NOU / FELIZ NAVIDAD Y PRÓSPERO AÑO NUEVO
Havia passat un any de merda! Res per celebrar. Fou l’any del meu segon divorci. El fill de tretze anys passaria els nadals amb sa mare. La meva filla d’una relació anterior en tenia vint i tres i fugia de les festes anant de viatge, a l’aventura, amb els amics. Com més lluny de la família, millor.
Pel que fa a la feina, també havia estat un any dolent. El subsidi d’actor desocupat feia sis mesos s’havia esgotat i jo malvivia de la feina que em maldava un empresa de noces i celebracions fent el paper de capellà o jutge, depenent si l’acte era civil o religiós, fingint oficiar bodes de divorciats que cercaven una segona oportunitat i celebrar una cerimònia a la que no hi tenien dret, bé perquè el tribunal de Rota no els havia concedit l’anul·lació del matrimoni anterior, bé perquè elles eren belleses caucasianes o llatines ardents, totes amb visat turístic que havien aconseguit el simulacre matrimonial a cop de fel·lació i altres arts de dormitori.
Ja tenia coll avall que serien uns nadals solitaris de canalons congelats quan el meu amic R, fent-se càrrec de les costes del viatge em convidà a passar les festes a ca seva. R vivia a Berlin. Fadrí, sense fills, membre, per branca paterna, d’una família jueva de músics simfònics que a principi de la dècada dels anys trenta, fugint dels nazis, s’instal·laren a Buenos Aires per continuar allà les seves exitoses carreres. El seu padrí fou violinista titular de l’orquestra d’Àstor Piazzolla. R va néixer a Suècia quan el seu pare acceptà la plaça de primer concertí de l’Orquestra d’Estocolm. R i jo ens coneguérem per mor que la seva mare, gestionant una crisi matrimonial, s’instal·là tres mesos d’estiu en una cala solitària del nord de Mallorca anomenada Cala de Sant Vicenç, quan als estrangers que hi arribaven no els deien turistes, ans els consideràvem viatgers. R i jo teníem set anys . El meu pare s’havia fet construir una segona residència en un terreny veí de la casa que la mare de R alquilà. El matrimoni es reconcilià i enamorats del lloc hi compraren un solar i s’hi feren construir la residència d’estiu. La mare de R era una dona culta, educada en el si d’una família rica, també germanojueva de metges i científics que havien aconseguit refer-se de l’espoli dels seus bens per les lleis de Nuremberg obrint una clínica al barri ric de Buenos Aires dirigida pel l’avi de R i els seus germans, tots metges i cirurgians, i les tietes, totes infermeres i llevadores. L’excel·lent situació econòmica de la família els permeté ser titulars d’una de les llotges centrals del Teatro Colón. Allà és conegueren el pare i la mare de R.
Jo em vaig beneficiar d’aquest cosmopolitisme de la família de R. I aquell primer any el seu pare m’afegí a les classes de música que donava als tres fills i la mare m’incorporà al club de lectura que havia organitzat a ca seva. Aquell estiu ens obligà llegir Borges, Rulfo i, el seu preferit , Bioy Casares. I R compartí, de la part espanyola de la seva biblioteca - en aquella família es parlaven quatre idiomes: espanyol, alemany, suec i anglès- el Último Mohicano de James Fenimoore Cooper, Quintin Durward de Walter Scott i Las aventuras de Tom Sawyer i Huckleberry Finn de Mark Twain.
Per recollir-me al aeroport berlinès de Tegel, R havia abandonat un moment el sopar de celebració amb els seus antics amics d’universitat. R havia estudiat medicina a Boston i Mannheim, i alemanya el considerava una eminència en cirurgia de mans i restauració de pell cremada. Ja feia cinc anys que compatibilitzava el càrrec de supervisor d’aquesta especialitat en un hospital públic berlinès amb la consulta privada de cirurgià plàstic. Operar pits, bessons, malucs, estirar pells i reforçar suspensoris testiculars, l’havien convertit en un metge ric. Els quinze homes que celebraven abeurats d’espirituosos exposats en milers d’ampolles a les prestatgeries d’aquell edifici de vidre de tres plantes de formes cúbiques, la primera restaurant i les dues superiors dividides en reservats per a reunions alcohòliques de entre sis i dotze bevedors , també eren rics: metges, advocats, jutges i un director d’orquestra, el germà petit de R.
Fetes les presentacions i saludats als coneguts amb els que qualque vegada jo havia coincidit en època de vacances a la casa de R de la Cala Sant Vicenç, van fer-me lloc en una de les butaques de cuiro envellit que hi havia al voltant d’una taula baixa plena de tassons de vodka, whisky, ginebra i tota de restes de begudes de grau que R i els seus amics traginaven des que havien acabat de sopar al restaurant, i s’havien instal·lat en aquell reservat de la planta superior. Un jove d’aspecte wagnerià impecablement uniformat amb pantalons pinçats de color fosc, samarreta polo tonalitat festuc i un mandil negre que li arribava al turmells, s’acostà per prendre’m comanda. Fora començava a nevar i les parets de vidre deixaven veure com queien els flocs sobre l’herba que creixia als marges del riu. Prest la neu blanc ho cobriria tot. Vaig demanar al sommelier nibelung quin rom tenien i em contestà que els tenien tots. No m’ho podia creure!
-Tots? Tots les marques de rom que hi ha al mon?
Estranyat de la meva estranyesa i amb un mig somriure tannhauserià respongué que l’especialitat de la casa era el rom.
- A les nostres prestatgeries i bodegues hi ha tot el rom amb permís de comercialització.
Potser fou aquella demostració d’èxit i riquesa de R i la seva colla de triomfadors que feien evident el meu fracàs, o que era nadal i no m’agrada la neu i no sabia que collons hi feia allà, o la suficiència teutona, o el mig somriure burleta del sommelier wagnerià, o un sentiment atàvic de desconfiança que els habitats de l’illa tenim cap els estrangers, o totes aquestes coses a l’hora que em feren dir:
-Jo te’n diré un, de rom, que no teniu.
A la sala es feu un silenci incòmode. M’adonava que havia espatllat la celebració i R en veu baixa em recriminà.
- Què collons et passa, tio?!
El sommelier parsifalià, més emprenyat que curiós deixar anar:
-Quin és aquest rom que no tenim?
Jo havia envidat, però no anava de farol. Era molt improbable que coneguessin el rom Pujol català o el Amazona mallorquí, tot i així no me l’hagués jugada per cap d’aquestes destil·leries, però era impossible que sabessin de l’existència del rom binissalemer Cinc Oros. La licorera havia fet fallida quaranta anys enrere. Jo la coneixia, perquè la tenda de queviures del meu padrí barral era dels pocs llocs on s’aconseguia aquesta beguda. I la tenda del meu padrí havia tancat feia trenta cinc anys.
-Rom Cinc Oros!
- Un moment. Digué en Lohengrin festuc sortint del reservat.
R i els amics, i una mica apartat d’ells, jo, ens acomodarem en una espera silenciosa dins un ambient feixuc. Fora, la nevada era intensa.
El sommelier wagnerià reaparegué triomfal amb una ampolla Cinc Oros a les mans. No m’ho podia creure! Efectivament, aquella l’era. L’alegria esclatà al reservat. R i els amics brindaven i em fotien cops a l’esquena. Aquella seria l’anècdota de la nit i es recordaria i recontaria tots els següents nadals de cada any a partir d’ara. La història del rom Cinc Oros. L’episodi del mallorquí que havia gosat qüestionà l’eficàcia alemanya en el cor de la nació germànica s’enriquiria amb la incorporació de nous detalls, exagerats o inventats, i seria motiu de burla i escarni. El jutge amic de R volgué comprar l’ampolla per beure-la allà mateix entre tots.
-Impossible no està a la venda. És única i pertany al fons de la bodega.
R i els amics insistiren, negociaren preu i es mostraren disposats a pagar una quantitat astronòmic pel rom.
-No, impossible, però la casa convida a un Zacapa Centenario del primer premsat. R i els seus amics celebraren l’atenció i tornaren els riures i el sommelier avalquiriat no aturava d’omplir copes que la colla s’engolia com si fos aigua. Mentre, jo, mirant pel finestral del reservat d’aquell segon pis, veia caure la neu, ara a pedaços, que ja ho cobria tot. No es distingien els cotxes de gama alta estacionats al pàrquing de l´edifici. Molts quedarien allà, tapats per la neu i els seus propietaris tornarien a casa en taxi i demà, ressacossos, els recuperarien o enviarien un servent a fer-ho. Sentia com dins meu agafava forma una sensació d’orfandat i vaig recordar al meu padrí barral obrint una ampolla de rom Cinc Oros per rebentar el cafè del dinar de nadal. I vaig decidir engatar-me i oblidar aquell sopar. Ben trobat, Zacapa Centanario!
L’endemà, al migdia quan preparàvem el dinar, R rebé una trucada del restaurat. L’ampolla de Cinc Oros no apareixia i si qui l’havia “extraviada” no la trobava i la tornava no seria possible reposar-la, la qual cosa suposava una gran pèrdua per l’establiment i pel legat històric del patrimoni alcohòlic. El principal sospitós era jo i R, molt enfadat, registrà el meu equipatge convençut que l’havia amagat allà. Ho vaig negar ofès. Tinguérem una brega i dues hores després jo volava amb la companyia Lufthansa de tornada a l’illa. R i jo ens reconciliarem mesos després, però aquell nadal qualque cosa acabà i la nostre amistat se’n ressentí. R traspassà d’un infart fa dos anys. En feia tres que no ens xerràvem. Avui, aïllat de tot i de tothom, hem sopat ma mare, el seu Alzheimer i un tercer que per moments he estat jo, d’altres he estat son pare i bona part del sopar el seu marit, els dos ja morts. Perquè així és la memòria: un seguit de records mal assignats. Ara, en aquesta hora en que, anys enrere, el poble sortia de matines i les llums de les cases s’encenien per menjar xocolate amb ensaïmades, i amb quina gana m’ho menjava, ara que la química ha apaivagat el cervell malalt de ma mare i que les benzodiazepines l’han sedada prou per desnuar els caragols obsessius que angoixen les seves nits, escric els meus records d’aquella altre nit, d’aquell altra any de solitud, per abocar el darrer cul de rom Cinc Oros a la meva tassa amb pòsits de cafè i brindar pels vius que morim una mica cada dia i els morts que retornen recordats en evocar-los. Salut i bon nadal.
Palma 25 de desembre de 2020. 00:30hs de la matinada
Comments